mercoledì 30 dicembre 2009

Taula rodona sobre el canvi climàtic



Hola gent. Us faig un "petit resum" de la taula rodona en qüestió, a la qual vaig assistir el dijous, 10 de maig de 2007: (continua essent d'actualitat - recuperat del fòrum Catmeteo, reconvertit actualment en meteofórum)



El moderador de la mateixa era el propi Javier Martín Vide, qui va començar fent una exposició sobre fets relacionats estrictament amb el canvi climàtic.

Començà dient que cadascú de nosaltres teníem una quota personal de responsabilitat en la qüestió.

També ens diguè que tota la comunitat científica avala el fet que estem tenint un procés de canvi climàtic i que, a diferència de fa uns anys, les úniques discrepàncies estan en l'atribució de les causes d'aquest canvi (naturals o antròpiques).

Ens va presentar uns gràfics on se simulava com hauria d'haver estat la temperatura tenint en comptes únicament la variabilitat natural en l'última década (fluctuacions solars, vulcanisme, vents dominants, etc.) i la temperatura que "hauríem d'haver tingut" era sensiblement més baixa.

Sobre els escenaris de futur ens va comentar que hi havia varios; el més optimista parla d'un aument de 1,8 graus i el més pesimista d'uns 4 graus (jo fins i tot n'havia sentit de més catastròfics). Sobre la possible evolució de les pluges, es té la idea que aquestes haurien d'aumentar però cap dada avala aquest fet. No s'observa una tendència global clara al respecte, si bé és cert que localment hi ha zones on han disminuït i d'altres on han aumentat.



Després va prendre la paraula en Marc Estiarte, ecòleg. Va començar constatant tant la primavera com la tardor s'estaven desajustant en les dates d'entrada i que això comportava molts problemes entre diferents espècies ja que feia que algunes espècies avancessin comportaments però no es puguessin sincronitzar amb els comportaments d'altres espècies que no eren afectades per aquest avançament d'activitats, provocant-se amb això un desequilibri generals als ecosistemes.

Sobre els canvis que experimentaria el paisatge calia basar-se en el fet (a Catalunya i a la Mediterrània en general) que es preveia menys aigua i més calor, donant-se lloc a boscos menys espesseïts, possibilitat de més incendis, menys massa vegetal, més erosió...



Acte seguit l'exposició la continuà en Florenci Rey, metereòleg de la Cadena SER i Canal Cuatro. Va fer una xerrada que versava en els aspectes informatius del tema, en com estava essent tractat el canvi climàtic pels mitjans informatius.

D'una banda diguè que un excès d'informació, si no és molt clara, pot arribar a generar una opinió de "negació" del problema. També ens diguè que el canvi climàtic és un dels 5 temes informatius més tractats a tots els mitjans.

Ens va descriure les diferents línies de tractament que té la qüestió:

1. Exageració i catastrofisme, provocada de vegades per "un voler-se apuntar al carro" per part d'alguns governs o grups polítics amb finalitats electorals. Es coneixen, els que aposten per aquesta línia de tractament, per APOCALÍPTICS.

Ens diguè que algun informe sobre això diu que al Regne Unit la informació és confusa, amb certa manca de rigor i que s'ha arribat a definir com a "climatic porn".

2. Després estan els tecno-optimistes. Són els que pensen que la tecnologia humana podrà reparar aquelles "molèsties" que ocasioni el canvi climàtic.

3. En tercer lloc, els "clima-excèptics". Aquests són recolçats per determinats grups industrials i econòmics. No són gaires però fan molt de soroll perquè tenen molts mitjans a l'abast. Fan servir-se de fets aïllats i puntuals per tal de contradir les tesis que avalen el canvi climàtic. Tenen molta acollida als mitjans de comunicació. Malgrat tot, el consens científic és monolític a favor de l'existència del canvi climàtic.

Després, també ens va dir que sobre un estudi fet als Estats Units d'Amèrica sobre mitjans "seriosos" (?) es va constatar que el 53% dels mateixos donaven el mateix crèdit als clima-excèptics com als que avalen el canvi climàtic. El 35% dels mitjans donaven més crèdit a la comunitat científica i la resta no es definia.



Finalment ens va parlar en Josep Garriga, director de l'Oficina del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya. Ens va fer una mica d'història.

Cap als 70 va començar-se a parlar de la possibilitat d'escalfament global, però cadascú tenia teories pròpies, diferents i no hi havia qui s'hi aclarís. Va ser l'any 1988 quan els polítics, a nivell mundial, demanaren voler ser assessorats per la comunitat científica, creant-se uns grups de treball en aquest sentit. Grups de treballs que actuen en 3 vessants: 1. hi ha canvi realment? 2. com adaptar-nos-hi, si existeix? 3. com legislar si cal fer canvis (vaig entendre això però no n'estic gaire segur).

Va arribar Rio de Janeiro-1992. La comunitat científica pensa que pot haver un canvi al clima, però no pot assegurar-ho. Tan sols tenen un 33% de seguretat en aquesta afirmació. És a dir, hi ha sospites però no es mullen a confirmar-les.

Kioto-1997: alguns països, independentment que es confirmi el canvi climàtic o no, començaran a fer coses. D'altres no, perquè no poden o no volen.

Europa-2002: Ratificació del protocol de Kioto.

Al 2007, en l'última reunió d'aquests grups científics, la pressió pública és massa gran; més de 500 periodistes assisteixen a la trobada i els polítics, ens diu en Garriga, s'hi veuen "pressionats" per l'opinió pública a fer coses.

Ens diu també que a Catalunya ens correspon fer un 15% dels compromisos agafats per Espanya, que pel que fa a instal.lacions fixes, fàbriques,... el tema està bastant bé control.lat (qui es passa en emissions, paga a un altre perquè les redueixi; paga a un altre que podria emetre per tal que no ho faci)

El tema dels cotxes... està pitjor. Aquí, Espanya, haurà de pagar perquè altres països que tenen permís per emetre, deixin de fer-ho, perquè nosaltres no podrem complir la part que ens pertoca.

Hi ha una altra part de les emissions que forçosament hem de reduir i per això està l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic, que aquest any comença modestament amb un pressupost d'un milió d'euros.

Ens diu que si el canvi hi és, fer alguna cosa en contra pot alleugerir-lo. Que es pensa que un increment global de 2 graus és assumible pel planeta sense gaires desgavells i que aquest llindar ja té els números fets sobre les quantitats que hem d'emetre o deixar de fer-ho.

També ens diu que a Espanya ja ens interessa de començar a prescindir d'energies d'origen fòssil, perquè no en tenim, de petroli.

I també ens donà la idea del principi de precaució:

a) si el canvi existeix podem actuar en contra o no fer-ho. Si ho fem, guanyem, si no, perdem.

b) si el canvi no existeix, podem actuar en contra o no fer-ho. Si ho fem, alguna cosa també guanyarem, si no, ens quedem igual.

Per tant, diu, sempre és millor fer-hi alguna cosa, a més a més que, sembla ser, econòmicament és més barat lluitar contra el canvi climàtic que patir-ne les conseqüències.



Bé, fins aquí el "petit resum", que només pretén de fer d'altaveu del que a la Pedrera va dir-se ahir. Gràcies per la vostra lectura.

giovedì 24 dicembre 2009

Una llama misteriosa - Philip Kerr





  Alemania - Argentina

Un anti-nazi en la Alemania pre-nazi y el mismo anti-nazi en la Argentina cobijadora de criminales de guerra perseguidos. Una historia detectivesca que combina estas dos épocas para tratar de explicarnos algunas supuestas facetas oscuras del primer periodo peronista.

El protagonista, el detective Bernie Gunther, se me aparece algo "sabioncillo", pues parece que le resulta demasiado fácil ser anti-nazi en aquella época, manifestarlo claramente y, no obstante, llegar a formar parte de las SS (en las primeras páginas ya queda dicho esto). Tiene, el autor, la "facilidad" de saber como acabó toda aquella aventura y poder colocar un personaje políticamente correcto que sirva de eje para explicarnos aquella época.

Al parecer, en aquella época, muchos paises debieron sentirse molestos por la derrota nazi; muchos países que no habían escondido sus simpatías hacia sus prácticas e ideologías.

podi-.

domenica 20 dicembre 2009

mercoledì 16 dicembre 2009

El Ter

18 de novembre de 2007



El Ter, sense gaire aigua, entre Sau i Susqueda, l'any de la sequera.

  Aquell novembre només va ploure a Barcelona 3 dies, la meitat de la mitjana dels novembre entre 2002 i 2009. Encara quedarien 6 mesos d'agonitzant sequera.

podi-.

lunedì 14 dicembre 2009

TORNEM D'EXCURSIÓ

CAT

  Devíem de ser un grupet d’uns 15 excursionistes que tornàvem a casa després d’una setmana de caminar per muntanyes de ves a saber on. El tren que ens portava a casa havia passat per Girona i això volia dir que ja no quedava gaire per arribar a Barcelona, desfer les motxilles, dutxar-se,... o fer qualsevol cosa en l’ordre que cadascú convingués.

  Ja ens quedàvem pocs quilòmetres per entrar a la Ciutat Comtal i, curiosament, el tren anava accelerant-se cada cop més en comptes d’aminorar la seva velocitat. També era curiós de veure que la densitat d’habitatges era cada cop menor, en contra del que calia esperar a l’entrada de la gran urbe. Tot això m’ho anava mirant per la finestreta del tren però sense parar gaire atenció perquè el meu seient era, de fet, de passadís. El dia era d’una intensitat lumínica molt agradable, primaveral semblava.

  I va venir una pujada i en la pujada el tren encara augmentà més la seva velocitat, tant que el meu acompanyant, un altre excursionista, i jo vam mirar-nos mentre pensàvem que semblava que fos un avió enlairant-se més que un tren arribant a la seva estació de final de recorregut.

  A través de la finestra més propera vaig veure passar un rètol en una carretera que deia “Palma” i... ...i després els excursionistes sortien –jo ja era fora- d’un avió estavellat en un descampat herbat amb algun que altre pi aquí i allà. Només sortíem de l’avió els components del grup excursionista, per la porta, que era a tocar de terra. De la resta de passatgers, no en sé res.

  Aleshores vaig dirigir-me a una petita cabana de pedra que hi havia molt propera a tot aquest incident i quan vaig vorejar-la vaig veure que era un petit bar de carretera i hi vaig entrar. Era molt petit, només hi havia lloc per a quatre o cinc persones. Tres tamborets ja estaven ocupats per alguns dels companys de viatge, que havien demanat alguna cosa per prendre. Jo vaig preguntar “¿dónde estamos?”. La cambrera, una dóna més gran que nosaltres, va dir-nos “en la carretera que va a Palma de Mallorca”.

podi-.




martedì 8 dicembre 2009

Ca l'Andreu

17 de febrer de 2008



  Probablement, ca l'Andreu, pujant des del Figaró per la pista de Sant Pere de Vallcàrquera, amb la intenció de fer el Tagamanent, al Montseny.
podi-.

domenica 6 dicembre 2009

l'escala



  ...I vaig trobar-me una escala, una escala de pujar per ella, amb les seves parets, el seu sostre i, és clar, els seus graons. Vaig començar a pujar-la. La distància entre els graons era l'adient per tal que la pujada fos còmoda, podent mantenir el ritme respiratori sense fer cap esforç especial, podent parlar amb un hipotètic company d'escala, si aquest hagués existit.

  Però arribats a una certa alçada, la comoditat en l'ascensió va començar a desaparèixer, entre graó i graó calia aixecar les cames d'una manera que no semblava normal i, d'altra banda, la solidesa del material amb que l'escala era feta també anava a menys. L'escala es desfeia, a cada metre que ascendia per ella l'escala tenia menys forma d'escala, era una barreja entre l'escala que podia haver estat feia anys i la que l'erosió propiciada pel no-manteniment l'havia portat fins els nostres dies.

  Efectivament, va acabar no havent escala, només era pujada entre rocs, sorra i terra. Però vaig continuar pujant; què podia fer-hi? Baixar tot el que havia pujat? No. Allò pujat era allò pujat i no estava contemplat que pogués baixar-se.

  D'altra banda, el pendent cada cop era més acusat, havent de, fins i tot, grimpar més que ascendir caminant.

  ...I de sobte, un replà, amb un petit distribuidor del qual sortien vàries opcions: la ja mal dita escala per la qual pujava, que no millorava en qualitat respecte els últims metres pujats; una escala en condicions òptimes i un passadís.

  El passadís. Quan tingui ganes de tornar a pujar escales, ja les pujaré. En tot cas, això estava clar, no tenia perquè mantenir l'ascensió per l'escala inicial.

podi-.
(un conte és un conte i no té perquè reflectir res personal; simplement un deixar anar el pensament mentres escrius)